ENRIC

Benvingut al Blog!

Gràcies i adéu Jesús.

El passat 19 de desembre ens va deixar el Jesús Sans i Sans. El nostre (mai mes ben dit) "Jesús" en tots els sentits. 

A tots ens va fer d'Angel de la guarda en algún moment en la nostra estada a la Residència. Si be es cert que els interns en guardem un record especial pel fet que compartiem mes temps plegats.

Al Jesús el recordarem com una persona responsable allà on els hi hagi, que estava sempre pendent de tot i de tots. Era el que ens feia de segón pare mentre erem a la Resi.

Persona seriosa i que es feia respectar, però alhora tendre i senzilla quan el tractaves de tu a tú. Tenía tots els valors que es requereixen  per ser un home de confiança, el que obria i tancava l'escola cada dia i que ho tenia tot controlat, mentre la seva esposa, la Josefina ens feia el "jalar" a la resta d'alumnes que compartiem l'internat i als que nomès es quedaven a dinar.

El dia 19, no solsament va marxar el Senyor Jesús, sinó també una gran part dels nostres records d'adolescència.

M'explicava el seu fill i company nostre que un dia va fer una promesa quan els metges li vàren salvar la vida per primer cop, ja que patia del cor des de feia anys, i quan li ha arribat l'hora com sempre ha complert amb la seva paraula: "Ha donat el cos a la ciència". Una altre demostració de la seva infinita bondat.

Com deia la Rosa Mª Montaña en el comiat dels ex companys Josep i Alberto : "Que la terra et sigui lleu".

I tot i que mai mes res serà el mateix, no dubtis que sempre continuarás estan present en les nostres trobades.

Adéu i gràcies per tot Jesús!

A la memòria del Alberto i el Josep - 20-4-2013

"L’estela dels absents ha estat prou poderosa per activar la necessitat d’apuntalar aquest sentiment de pèrdua amb una estona compartida. Tant als qui som aquí en presència com els qui també ens acompanyen en essència des de la distància, ens ha sobrepassat l’adéu sobtat i prematur de l’Alberto, altrament conegut com “el Rubio petit”, malgrat la seva grandesa. I, també uns mesos enrere, el decés del Josep Vila, mestre i monitor dels interns. Dos comiats que, per la seva naturalesa d’inesperats i fulminants, deixen el personal trasbalsat.

Però com que la condició humana, per un instint elemental de supervivència, és destra per retenir els bons records, ens calia fer aquest exercici de posada en comú i reviure plegats, com sempre hem fet, instants guarnits de rialles, d’episodis quotidians i banals, si voleu, però que ara prenen una trista dimensió. I no hi podem fer res més.

Als qui som aquí ens uneix l’argument d’aquells anys viscuts al Col·legi Residència però també ens vincula l’estimació per totes les animetes que han estat protagonistes de tants moments impagables que tenim ben desats a la memòria. Gent com l’Alberto, net de cor, llarg de cama i eternament despentinat aleshores —perquè tantes hores de bàsquet desfan la clenxa de qualsevol—, el tenim tatuat a la memòria amb els regalims de suor baixant-li front avall després de pujar del pati. I, acte seguit, escrivint fórmules de “mates” a la pissarra amb la velocitat pròpia de qui dominava el tema i l’entenia. “Ni idea, es que no tengo ni idea. Si es que lo he sacao por chiripa, no te creas...!”, insistia ell, sempre incrèdul de les seves possibilitats en aquesta matèria.

Retrobar-lo, després de molts anys sense veure’l, va ser constatar que l’essència la mantenia intacta i que la seva ànima de nen inquiet i captivat per l’esport la seguia portant ben endins.

I ara, quan ens ve tan de nou haver de començar a fer creuetes prematures i definitives en la nostra llista de gent que ha passat pel CRA, —i per tant, prou jove per no haver de marxar per sempre—, l’únic que se’ns acut pensar és que, com a mínim, “el més enllà”, comença a posar-se interessant sabent que l’Alberto i el Josep ja hi fan estada. Volem fer costat al sentiment dels de casa seva alguns dels quals avui també són aquí com ara la dona del Josep. Gràcies, M. Dolors, per venir. Tan de bo que el dol que aquestes famílies els toca passar pugui veure’s acompanyat pel nostre testimoni d’empatia i solidaritat.

Benvolguts Josep i Alberto, no ens cansarem de demanar, des de la nostra estima pel vostre record, que la terra us sigui lleu. Un petó immens a tots dos. Ens veiem."

Aquestes van ser les darreres paraules que la Rosa Mª va escriure en nom de tots per concloure l'homenatge del Alberto i del Josep a l'esglesia de l'Arbpç.

L'acte no podia haver estat mes emocionant ni mes emotiu...la resposta per part dels companys tampoc. Un total de 18 persones ens vàrem reunir per l'ocasió. Impresionant!! Varem ser companys als anys 70 a una classe de 25 alumnes  i al 2013 n'aconsseguirem reunir 18...i es que tant l'Alberto com el Josep eren persones que es feien estimar...dissabte en vàrem tenir la prova.

Gràcies a tots els que vàreu venir i gràcies també als qui per un motiu o altre no vareu poder compartir aquest petit homenatge.

I si em permeteu, un agraïment especial al company i Mossén Jesús Sans que va oficiar la missa la qual cosa la va fer si cal molt més especial. 

Per l'Alberto i pel Josep. (Per ordre alfabètic, i no per una altra raò)

Recordatori per l'Alberto

Hola a tots! Com ja sabeu la setmana passada es va morir sobtadament el nostre estimat excompany del CRA Alberto Rubio, i s'ha pensat en fer-li un petit comiat el dissabte de la setmana que ve dia 20, amb una missa a les 5 de la tarda a l'església Sant Julià de l'Arboç, oficiada pel Mossèn Jesús Sans, com sabeu també exalumne del CRA.
Hem cregut que estaria bé que ens trobéssim abans tots aquells que puguem, per recordar-lo i parlar una mica entre nosaltres. Per això, hem organitzat el programa següent:
- A la 1 del migdia trobada els qui puguin al Bar Victòria (davant de l'Ajuntament)
- Cap a les 2, també els qui puguin, dinar a l'hotel Don Pelayo (preu amb el menú d'uns 13 €)

- A les 5 de la tarda, missa de comiat de l'Alberto, a l'església Sant Julià de l'Arboç

Cadascú que vingui quan pugui, però m'hauríeu de dir fins dimecres que ve dia 17 els qui penseu venir a dinar per reservar taula.

Un petó a l'Alberto allà on estigui.

Núria

Adeu Alberto !

Avui hem rebut la mala notícia de la perdua del nostre company de promoció Alberto Rubio.

Serveixin aquestes quatre ratlles per rendir el nostre petit homenatge a ell i a la seva familia en un dia tant doloros per ells.
L'Alberto no va poder assisrtir a la darrera trovada perquè les dades no li anaven be.

Com sabeu ell vivia a Logroño però passava temporades a Comarruga on també hi tenia segona residència i justament havia de venir el cap de setmana següent.

Per mala sort a la majoria no ens anava bé per canviar-ho  i finalment ell no va poder assistir.

Com son les coses vistes en la perspectiva del temps...

Adeu Alberto! Va esser un plaer compartir amb tu aquells anys a la Residència. Sempre marxeu els bons... Com diu el nostre company i amic Barniol : " Es una gran perdua per tots. Sempre estara en el meu record com hi sou tots vosaltres. Per la propera trovada ja farem un minut de silenci en el seu record. Salut per tots i aprofitem el bo que ens dona la vida, ja que començem l'edad critica. "

Ens queda aquella imatge eterna del Trio Calavera format per ell mateix, el Mirall i el Bartolí juganta Basket a tota hora. 

Fotos de la Primera Trobada. 1996

Un dia, crec que ja era ben avançada la primavera del 1976, érem xerrant de manera informal els de sisè de baxillerat i jo; quan el Gandesa va dir, més o menys, "Us imagineu com serem d'aqui a vint anys? A mi m'agradaria trobar-nos per veuren's en què ens haurem convertit". Ja dic que no recordo exactament les paraules, però si el seu desitj de tornar a fer una trobada vint anys desprès.

No se com la Ma. Josep va començar a remenar records i si aquest que he mencionat contava; el cert és que va començar a intentar trobar a tothom desprès d'haver vist una fotografia del Miquel Vila a una revista que l'havien enviat a l'any 1994.

Jo no se quan de temps li va dedicar a anar cercant a tothom. La majoria ja no hi eren a L'Arboç. Però ho va aconseguir. I amb l'ajuda de la Nuri i alguna persona més es va fer la Primera Trobada de Ex-Alumnes de La Resi al 1996.

Gràcies a ella, que és una bona arxivera, avui podem gaudir d'aquestes fotografies, que jo diria ningú té. 

Així que qui vulgui descarregarse-les ja sabeu com es fa, o no?

Moltes gràcies Ma. Josep.

I una altra fotografia de la Segona Trobada al 1997.